La proximitat de la sala amb la platja fa que es pugui escoltar, de manera permanent, el mar al seu interior. La finestra que es troba al replà anterior al Museu i que encara l'exterior, representa l'”orella” i permet que la remor s'introdueixi de forma natural.

Aquest projecte expositiu aprofita aquest fet tan inusual, per atorgar-li el caràcter d'obra, d'instal·lació sonora, sense que sigui intervinguda.

La perseverança del so a l'interior de la sala és tant sostinguda en el temps, que les pintures de la col·lecció del Museu es van transformant en “marines”. Els paisatges, els bodegons i les figures, cada cop esdevenen més marineres i deixen de ser, molt lentament, els motius pintats originalment.

El fet d'evitar tota manipulació de la manifestació espontània del so a l'interior del Museu i cedir-li la qualitat d'"obra", d'instal·lació, encapçala la totalitat de la proposta. És per aquest motiu que l'exposició esdevé del tot visual.